I scream, you scream, we all scream for ice-cream

 

Moltíssimes vegades res pot igualar l'absurd.

blablabla

És important tenir les coses clares. Solia pensar això. És un error. Algú que ho té tot claríssim probablement ha deixat de plantejar-se moltes coses. Però tenir dubtes és intel·ligent, perquè no es pot tenir la certesa sobre allò relatiu, caduc, multicolor, mestís, infinit, fugaç. I és així com són les coses. Això no vol dir que no siguin importants. El ser breus i puntuals les fa encara més valuoses. Per a què aquesta obsessió en aferrar-nos a les coses permanents, fiables, immòbils i immutables si la nostra pròpia vida, l'eina que tenim per gaudir-les, no ho és? Però la màgia arriba, s'està uns segons i se'n va. I sempre torna, en algun moment. El desig d'allargar la màgia és un error, perquè la seva essència és la d'un espurneig i la seva existència breu. Si la fem durar més es mor.

whatever works

Esto demuestra el inmenso azar absurdo que es el universo. 

Aprovecha todo el amor que puedas dar o recibir, toda la felicidad que puedas birlar o brindar, cualquier medida de gracia pasajera, si la cosa funciona, y no te hagas ilusiones, no depende de tu ingenuidad humana, ni mucho menos: más de lo que te gusta admitir es suerte, de tu existencia. Conoces la probabilidad de que entre millones de espermatozoides de tu padre uno encontrara el óvulo que te creó? No lo pienses, te daría un ataque de pánico. 

 Mía.

beauty

Natalia, Paolo Roversi, París 2003.

Últimament tot és massa beautiful (amb accent americà). I també surrealista. I no sé què estic fent, ni on vaig ni què vull. Però estic bé. I no tinc el control de res, però tinc el control de tot. I no entenc res, però ho entenc tot. Massa casualitats i contradiccions. Tot és una contradicció. Res té sentit però tot en té. Així és com em sento, m'és impossible d'explicar, només puc intentar expressar-ho. 

el plaer i la droga

Saber coses noves és un privilegi. Obrir portes és un plaer. Descobrir nous móns. I els descobriments no van sols. Cada cosa està lligada amb moltes altres. Coneixes una cosa que t'agrada, gràcies a aquesta en descobreixes una altra que t'agrada encara més i aquesta et porta a alguna cosa que et fa flipar. No hi ha un final. Com més coneixes, més vols conèixer. És droga, droga, droga. I es fa difícil suportar tanta bellesa, espectacularitat i immillorabilitat. Sí, molt difícil, insuportable. Acabes odiant el que sigui que estimes per ser massa. Com podies viure abans sense això? Això també t'angoixa, saps que apenes tens temps i que et perdràs moltes coses importants que t'encantarien. Coses que potser et canviarien la vida i de les que ni tan sols sabràs que existeixen. Però aquí està la gràcia, en que és una feina interminable. No voldria sentir mai que no hi ha res més per conèixer.

the limits of control

The old men in my village used to say, "Everything changes by the colour of the glass you see it through." Nothing is true. Everything is imagined. Do you know these reflections? For me sometimes the reflection is far more present than the thing being reflected.

La vida no vale nada.

- You people don't understand a fucking thing about how the world really works.
- I understand. But I understand subjectively.
- That's fucking nonsense. Your sick minds have been polluted with crap. Your music, movies, science. Fucking bohemians on hallucinogenic drugs. All that shit has poisoned you. And it has nothing to do with the real world. And I suppose you believe that by eliminating me, you will eliminate control over some fucking artificial reality.
- Reality is arbitrary.
- Fuck you.

There he will see what the world really is.

  

This film is about the limits imposed by somebody to control us and also about the limits of our own control of life. In the film several people are telling the main character what real life is. I really hate people telling me what the real life is and how the real world is.They think they know everything. The real world for me is my world. I think it's an obvious idea. Our mind and our consciousness are the most valuable things we have. It's what we are.

[Jim Jarmusch, cita aproximada, no textual]

Res més a afegir.

oh take me back to the start

Moltes vegades m'agradaria tornar al principi. Vaig tenir aquest fort desig durant els meus últims dies a Rekjavík. Tornar a començar, i tornar a viure-ho. Però la vida no s'atura, no es pot avançar, posar en pause, rebobinar o anar a un punt concret i repetir-lo moltes vegades. La vida no és una projecció com les del festival. Però encara que sigui dolorós, que no es pugui repetir és precisament el que ho fa màgic. Una part de mi ara pertany a Reykjavík i als dies que he viscut allà, a la gent que ho ha compartit amb mi. Tot a dins d'una capsa petiteta que no es mourà d'aquell lloc i que sempre podré obrir però només per recordar. Les coses van així, totes les boniques històries han de tenir, per ser-ho, un final. I per haver estat boniques aquest final ha de ser per força dolorós. Per això tot plegat em fa feliç.