you're so lucky

 

 Il·lustració de Rébecca Dautremer

Sort de les nenes-nabiu, sort de les pelis llargues i avorrides però boniques, sort d'algunes lletres d'algunes cançons, sort del follet del bosc i del nen trist amb la cara asimètrica, sort del Déu més cute de tots els temps, sort dels ulls blaus, sobretot sort dels ulls blaus, sort de les nenes que porten café de l'Starbucks a les comissaries, sort de la que ve a veure vi calent amb mi. Sort de tot això, perquè de vegades les petites i grans coses negatives et van copejant fins que un dia te n'adones que ja no tens ganes.

words can't explain

Com va dir Colin Farrell: Jared is... cute.

gira gira gira, Luna

Había una vez un campo de girasoles. Cuando llegaba la noche todos agachaban la cabeza y se encogían sobre sí mismos. Un día llegó la noche y hubo un girasol que no quiso dormir. Se quedó tieso y derecho mirando hacia el cielo con atención. Sabía que pasaría algo. Y pasó el tiempo, y salió la Luna. La Luna, sorprendida de ver un girasol observándola se puso enfrente de él y lo miró. Era un giraluna. Entonces la Luna decidió obsequiarlo y girando sobre su propio eje le mostró su lado oculto. Era su regalo para el giraluna por haber tenido fe, por no haber perdido la curiosidad y por  haber seguido su propio criterio.

so

No voy a decirlo

Els adorables The Havels. Ells es van trobar l'un a l'altre.

Cansada d'esperar. Cansada de cansar-me d'esperar. Cansada de dir que vull fer coses i no fer res. Cansada de pensar 'canviarà' i que no canviï. Cansada de que passi el temps, de que no passi, de no canviar, de parlar i de pensar. Em canso de dir sempre el mateix, sóc una pesada. Espero que aquesta no sigui una de les moltíssimes reflexions que no serveixen per a res. Vaig a dormir.

here comes the sun

He tingut un atac de beatleitis, de siriusitis, de sensibilitis. Una cosa llunàtica i màgica. Alguna cosa relacionada amb l'amistat i molt més que l'amistat entre algunes persones massa impressionants. Massa increïble i bonic per soportar-ho. Records i nostàlgia de moments que no he viscut i de gent que no he conegut. Però que existeixen perquè estan en el meu cap, en el meu cor i en la meva vida. I en la d'alguns més. Privilegiats. Existeixen perquè formen part de nosaltres i estan per recordar-nos simplement que la vida pot ser bona o dolenta però que hi ha coses precioses com aquesta història. Aquestes coses que no són materials i que ningú ens podrà treure mai. I ens emocionen i ens fan plorar com si fossin reals. I és massa injust que no ho siguin. Però és perfecte. 

Puc ser una idealista, però ara mateix crec fermament en les persones. Potser puc creure en poques, però hi són i fan que valgui la pena. Persones que escriuen paraules que et fan tremolar, que interpreten cançons que no et deixen respirar, que creen sentiments tan bonics que costen d'assimilar, que són d'una manera imprevisiblement perfecta, que tenen pensaments més valuosos que els diamants i que són capaces d'inventar-se un món millor. Perquè si ja no podem creure en res, què ens queda?

Va pels meravellosos personatges, per les magnífiques idees, pels creadors, pels artistes, pels que es poden emocionar, pels que encara poden disfrutar de coses tan intangibles i donar-li la importància que tenen. I per tot l'amor que alimenta i envolta totes les obres d'art.

automatic writing

 

meva. el que no intentem fer bé és el que ens surt millor (de vegades)

la nit les llums el fred els estels orion sirius el cava la conversa els moomins el vestit els records la il·lusió els plans improvisar no pensar actuar no saber què passarà atrevir-se els colors els sabors fer fotos borrar-les guardar les sensacions reviure els moments trobar a faltar no posar punts ni comes no respirar respirar intentar no pensar no aconseguir-ho estar trist estar content disfrutar lo bo i lo dolent voler abraçar algú que no hi és sentir coses per la gent que encara no coneixes riure plorar viure-ho estar viu

time to pretend?

Ella no vol oblidar. Però vol deixar enrere. Anirà a Berlín a veure el seu amor d'ulls blaus. Una illa, aquella illa. Ja no li fa por improvisar i ser espontània. Provarà LSD i es farà un tatuatge. Coneixerà l'home de la seva vida. Un d'ells. Vol enamorar-se. Vol anar a Itàlia i parlar italià amb italians. Necessita innovar contínuament perquè no suporta estar parada. Vol anar cap endavant i només cap endavant, i no fer ni un pas enrere. Tot l'avorreix molt ràpid. Necessita provar i canviar. El que vol és enlairar-se en un viatge llarg i no tornar, no aterrar fins al final. 

Gràcies, subconscient

Et despertes amb una sensació molt forta. I molt bona. No saps què és però t'envolta una espècie de felicitat espessa i mandrosa. Càlida. Fins que vas recordant. Ha estat un somni. Durant el somni has viscut una altra realitat, tan intensa com quan estàs despert. O més. Potser estem més vius mentre somniem. Expressem més els nostres sentiments, tot és més pur i instintiu. Així que de vegades, quan la vida no sembla bonica, quan està apagada, els somnis ens salven perquè estan pintats amb colors vius o pastel, perquè allà no ens fa por fer el que desitgem -ho fem i prou- i perquè són tan reals com la vida. Amb una mica de sort la sensació t'acompanya unes hores o tot el dia. I estàs a punt de tornar a dormir, però no saps mai què et trobaràs a l'altre costat.

I scream, you scream, we all scream for ice-cream

 

Moltíssimes vegades res pot igualar l'absurd.

blablabla

És important tenir les coses clares. Solia pensar això. És un error. Algú que ho té tot claríssim probablement ha deixat de plantejar-se moltes coses. Però tenir dubtes és intel·ligent, perquè no es pot tenir la certesa sobre allò relatiu, caduc, multicolor, mestís, infinit, fugaç. I és així com són les coses. Això no vol dir que no siguin importants. El ser breus i puntuals les fa encara més valuoses. Per a què aquesta obsessió en aferrar-nos a les coses permanents, fiables, immòbils i immutables si la nostra pròpia vida, l'eina que tenim per gaudir-les, no ho és? Però la màgia arriba, s'està uns segons i se'n va. I sempre torna, en algun moment. El desig d'allargar la màgia és un error, perquè la seva essència és la d'un espurneig i la seva existència breu. Si la fem durar més es mor.

whatever works

Esto demuestra el inmenso azar absurdo que es el universo. 

Aprovecha todo el amor que puedas dar o recibir, toda la felicidad que puedas birlar o brindar, cualquier medida de gracia pasajera, si la cosa funciona, y no te hagas ilusiones, no depende de tu ingenuidad humana, ni mucho menos: más de lo que te gusta admitir es suerte, de tu existencia. Conoces la probabilidad de que entre millones de espermatozoides de tu padre uno encontrara el óvulo que te creó? No lo pienses, te daría un ataque de pánico. 

 Mía.

beauty

Natalia, Paolo Roversi, París 2003.

Últimament tot és massa beautiful (amb accent americà). I també surrealista. I no sé què estic fent, ni on vaig ni què vull. Però estic bé. I no tinc el control de res, però tinc el control de tot. I no entenc res, però ho entenc tot. Massa casualitats i contradiccions. Tot és una contradicció. Res té sentit però tot en té. Així és com em sento, m'és impossible d'explicar, només puc intentar expressar-ho. 

el plaer i la droga

Saber coses noves és un privilegi. Obrir portes és un plaer. Descobrir nous móns. I els descobriments no van sols. Cada cosa està lligada amb moltes altres. Coneixes una cosa que t'agrada, gràcies a aquesta en descobreixes una altra que t'agrada encara més i aquesta et porta a alguna cosa que et fa flipar. No hi ha un final. Com més coneixes, més vols conèixer. És droga, droga, droga. I es fa difícil suportar tanta bellesa, espectacularitat i immillorabilitat. Sí, molt difícil, insuportable. Acabes odiant el que sigui que estimes per ser massa. Com podies viure abans sense això? Això també t'angoixa, saps que apenes tens temps i que et perdràs moltes coses importants que t'encantarien. Coses que potser et canviarien la vida i de les que ni tan sols sabràs que existeixen. Però aquí està la gràcia, en que és una feina interminable. No voldria sentir mai que no hi ha res més per conèixer.

the limits of control

The old men in my village used to say, "Everything changes by the colour of the glass you see it through." Nothing is true. Everything is imagined. Do you know these reflections? For me sometimes the reflection is far more present than the thing being reflected.

La vida no vale nada.

- You people don't understand a fucking thing about how the world really works.
- I understand. But I understand subjectively.
- That's fucking nonsense. Your sick minds have been polluted with crap. Your music, movies, science. Fucking bohemians on hallucinogenic drugs. All that shit has poisoned you. And it has nothing to do with the real world. And I suppose you believe that by eliminating me, you will eliminate control over some fucking artificial reality.
- Reality is arbitrary.
- Fuck you.

There he will see what the world really is.

  

This film is about the limits imposed by somebody to control us and also about the limits of our own control of life. In the film several people are telling the main character what real life is. I really hate people telling me what the real life is and how the real world is.They think they know everything. The real world for me is my world. I think it's an obvious idea. Our mind and our consciousness are the most valuable things we have. It's what we are.

[Jim Jarmusch, cita aproximada, no textual]

Res més a afegir.

oh take me back to the start

Moltes vegades m'agradaria tornar al principi. Vaig tenir aquest fort desig durant els meus últims dies a Rekjavík. Tornar a començar, i tornar a viure-ho. Però la vida no s'atura, no es pot avançar, posar en pause, rebobinar o anar a un punt concret i repetir-lo moltes vegades. La vida no és una projecció com les del festival. Però encara que sigui dolorós, que no es pugui repetir és precisament el que ho fa màgic. Una part de mi ara pertany a Reykjavík i als dies que he viscut allà, a la gent que ho ha compartit amb mi. Tot a dins d'una capsa petiteta que no es mourà d'aquell lloc i que sempre podré obrir però només per recordar. Les coses van així, totes les boniques històries han de tenir, per ser-ho, un final. I per haver estat boniques aquest final ha de ser per força dolorós. Per això tot plegat em fa feliç.