He tingut un atac de beatleitis, de siriusitis, de sensibilitis. Una cosa llunàtica i màgica. Alguna cosa relacionada amb l'amistat i molt més que l'amistat entre algunes persones massa impressionants. Massa increïble i bonic per soportar-ho. Records i nostàlgia de moments que no he viscut i de gent que no he conegut. Però que existeixen perquè estan en el meu cap, en el meu cor i en la meva vida. I en la d'alguns més. Privilegiats. Existeixen perquè formen part de nosaltres i estan per recordar-nos simplement que la vida pot ser bona o dolenta però que hi ha coses precioses com aquesta història. Aquestes coses que no són materials i que ningú ens podrà treure mai. I ens emocionen i ens fan plorar com si fossin reals. I és massa injust que no ho siguin. Però és perfecte.
Puc ser una idealista, però ara mateix crec fermament en les persones. Potser puc creure en poques, però hi són i fan que valgui la pena. Persones que escriuen paraules que et fan tremolar, que interpreten cançons que no et deixen respirar, que creen sentiments tan bonics que costen d'assimilar, que són d'una manera imprevisiblement perfecta, que tenen pensaments més valuosos que els diamants i que són capaces d'inventar-se un món millor. Perquè si ja no podem creure en res, què ens queda?
Va pels meravellosos personatges, per les magnífiques idees, pels creadors, pels artistes, pels que es poden emocionar, pels que encara poden disfrutar de coses tan intangibles i donar-li la importància que tenen. I per tot l'amor que alimenta i envolta totes les obres d'art.
